CADIRES ENCARADES

Ara les cadires estan buides, fa uns quants mesos que no s’hi asseu ningú.

Ella sempre s’asseia a la dreta i li agafava amb força la mà. No sortien pas cada dia: l’experiència els havia ensenyat a triar els millors i aquests eren sense cap mena de dubte els més ventosos i clars.

Havia arribat feia gairebé cinquanta anys amb un grup d’amics de la universitat, tots estudiants de filosofia i algunes filologies. Havien decidit fer les illes gregues per allò d’anar a descobrir els orígens i per anar a veure alguns ambients hippies dels qual els en havien parlat a la universitat —fins i tot es comentava amb admiració d’un grupet que s’havia instal·lat en unes coves idíl·liques al costat d’una platja.

Ell treballava de cambrer durant la temporada d’estiu a la plaça major d’Oia, just al davant de la parada dels autobusos. Es pot dir que va ser un encontre casual amb final feliç: grupet que arriba per veure l’esplendorosa posta de sol, que s’asseuen a la terrassa el bar, que tontejen amb el cambrer autòcton que no entén res i ella que es fa entendre amb gestos a l’hora que se n’adona que és guapíssim.

Ella decideix quedar-se un dies més mentre el grup continua el viatge amb la intenció de lluir-lo a la tornada com a trofeu d’estiu davant totes les seves amigues. Era l’època del “flower power” i l’amor lliure que s’havia de posar en pràctica sense perdre temps. Els dies es converteixen en anys i les primeres intencions en un amor perdurable instal·lat al mateix lloc que el va veure néixer: Oia, a l’illa de Santorini, on segons els entesos es contemplen les postes de sol més boniques del món.

Van acabar comprant el bar de la plaça i una petita joieria no molt lluny amb vistes a la caldera. El mètode va ser en senzill i habitual: demanant diners a l’acomodada família amb històries més o menys enginyoses i que era pràctica habitual en el seu entorn destinat a canviar el món. La diferència era que ella no va invertir res en “experiències més o menys al·lucinògenes”, va portar una vida austera —com la que portava ell— i a poc a poc van poder tirar endavant —i ara sense cap ajut econòmic.

De fet tampoc va arribar a conèixer la família d’ell, pagesa i intransigent, que no van poder acceptar la situació.

S’estimaven amb delit, treballaven intensament durant la temporada turística i la resta de l’any preparaven pausadament i amb dedicació la següent. Aprofitaven aquests mesos per gaudir de les millors postes de sol de l’univers escollint els dies amb precisió. Dies que no sumaven més de deu en tot l’any repartits entre la primavera i la tardor, abril i novembre bàsicament. Durant el matí ja es miraven amb aquell posat feliç i volent dir “avui hi pujarem, no?”. A mesura que avançava la tarda i es confirmaven les prediccions es respirava un ambient ple de màgia i feien comentaris repetitius i potser fins i tot ridículs a les oïdes de la resta de mortals. A partir d’un moment en concret s’acabaven les paraules, pujaven a la terrassa i s’asseien a les dues cadires encarades a l’oest i que no es movien mai d’allí. Esperaven sense dir una paraula amb les mans agafades amb l’única diferència que ella incrementava a poc a poc la pressió a mesura que el sol s’anava amagant.

Després de la posta d’un dia d’abril especialment bonic seguida d’una nit de carícies i sexe ella es va aixecar del llit es va plantificar davant d’ell i li va dir:

“el dia que vegi el crepuscle perfecte em deixaré anar”.

“què vols dir amb això?”—despertant-se davant la sorpresa.

“Doncs que, em deixaré morir, serà la millor manera de fer-ho: envoltada de bellesa per tot arreu i agafada forta a la teva mà”

Ell va somriure i li va insistir que no li podia fer aquesta mala passada, que penses en la tristesa que l’envairia.

Ella ho va tornar a repetir unes quantes vegades, semblava convençuda i decidida.

Ell va pensar que la millor manera de treure-li aquella idea del cap era aclaparar-la de compliments i carícies. Així ho va fer i ella ho va notar: “No t’esforcis tan, et queda com un pedaç i no ets tu mateix”, li deia.

Un dia del mes d’abril es va aixecar ventós, feia ja uns quants dies que durava per anar “in crescendo”. Estava clar que avui anirien a les dues cadires i estava clar que seria una posta esplendorosa: va pressionar la seva mà amb una força inusual, es van mirar i ella va tancar els ulls per sempre. Ell no va fer res.