Un tipo serio: intimisme i sentit de la vida

Fer una película intimista i que no t'entengui ni el teu millor amic és un risc que el germans Cohen poden permetre's. El seu lenguatge cinematogràfic és universal i poden permetre's certes licències i particularismes que, tot i que d'entrada semblin d'allò més estranys, a mesura que paeixes el film te n'adones que també es tracta de la nostra intimitat, dels nostres fantasmes i de les nostres perilloses rutines sense massa sentit.
La foto triada expressa magistralment la inseguretat i la por d'un home que s'aferra a allò que, en principi, millor coneix i domina: la seva feina de professor universitari.
El simbolisme de cada un dels personatges segur que encaixa encara que sigui parcialment dins les nostres grises existències. La ironia de la película és que s'acumulen en la vida del pobre protagonista. Tot plegat s'aproxima a una desmostració a partir del seu absurd i que ens estalvia una realitat massa crua.
La puntuació no pot ser un terme mig i en el meu cas l'estiro ben amunt: li possaré un 9.