"La cinta blanca" o quan els monstres van començar a sortir de l'ou


Havia pensat indicar en el títol "o quan l'educació produeix monstres" però ho he declinat per respecte a la figura del mestre-narrador que resta al marge sense treure-li un un bri de culpabilitat en aquest suposada "neutralitat" narrativa. Un educació duta a terme per la "tribu" -aspecte tan reivindicat per algun assagista d'èxit- i que a partir d'una repressió sense consentiments per qualsevol conducta "desviada" acaba introduint l'odi visceral per tot allò "diferent" a tot allò establert per l'autoritat. Un "món feliç" completament estratificat amb unes funcions assignades per "natura" i que únicament els que poden acaben fugin.
Una narració amb una intriga permanent que es va dosificant poc a poc amb unes interpretacions magistrals per part del nens per acabar amb una desafecció intensa que t'acompanyarà durant dies. Els orígens psicoeducatius del nazisme no es podrien haver plasmat millor en una interpretació personal, i encertada al meu entendre, de les arrels més profundes de l'inici de l'època més terrible i sanguinària de la nostra recent història. Un film condemnat a convertir-se en un clàssic malgrat la cruesa del missatge, el B/N de les imatges i la llarga durada. Li posarem un merescut 9,5.