Copia certificada: el joc de la vida


He de dir que durant la projecció dues persones van marxar sense que acabés la pel·lícula. És el que tenen els jocs: t'agraden i entres amb tot l'entusiasme o l'abandones perquè senzillament no t'enganxa. Estic en el primer grup però respecto profundament al segon. I és que el director -que cal recordar per "el sabor de la cerezas"- ens planteja el film com un joc de realitats i ficcions barrejades de tal forma que ja no saps ben bé on et trobes. I la resposta és ben be igual saber-la, el joc al qual es llencen la parella d'actors ens transporta a situacions perfectament creïbles i, fins i tot, divertides sense donar pistes en cap moment dels límits entre allò real i allò fictici, entre l'original i la còpia, entre les conviccions i la fatxenderia, entre la vida autèntica i la irreal.
Com tots els jocs, únicament es gaudeixen jugant-hi d'una forma gairebé infantil i apassionada. És el que s'ha de fer amb aquesta pel·licula: seure amb una ment oberta al joc i sense buscar altra cosa que l'engany i el "divertiment".
Ah! No dic res de treball de la Juliette perquè ens té tan mal acostumats que ja no esperem res més que l'excel·lència.