"La piel que habito": cinema d'aparador

Sembla que Almodovar s'ha entestat en que tots els escenes de les seves pel·licules tinguin algun elements a destacar (plans primeríssims, decorats i ambientació especial, marques comercials,...) amb una voluntat de demostrar alguna cosa més que en posar-se en la pell dels espectadors. Sembla que "habiti una pell" més propera a la producció que a la realització, el guió o el ritme de la cinta... o que busqui volgudament un espectador concret: el col·lectiu fashion i exhibicionista. Vaig perdre el compte de les escenes innecessàries que únicament perseguien l'ostentació d'una marca comercial fins al punt que vaig arribar a agafar mania a un magnífic cotxe de color blanc i marca centreeuropea que apareix repetidament sense solta ni volta.
La cinta es fonamenta en una bona trama amb una utilització coherent dels flasback però amb un ritme irregular i amb un dèficit preocupant de tensió i cops d'efecte amb sentit. En un moment donat sembla que ompli minuts perquè sí i sense aportar res de nou. Fins i tot el final s'allarga sense necessitat amb unes frase tan evidents com supèrflues.
El treball actoral es acceptable i prou. Antonio Banderas està encotillat en un paper ple d'obsessions i ratllant la malaltia mental tot sense la possibilitat de mostrar una emotivitat més humana. La Marisa Paredes destaca amb un paper molt més proper i humanitzar mentre l'Elena Anaya confon una mica i no saps mai si pateix el "síndrome d'Estocolm" o està planejant una venjança terrible.
Potser li exigim massa al director però entec que la cinta s'aproxima més a la decepció que a l'obra d'art que no "s'entendrà fins al cap de 15 anys" (Banderas dixit).