"El árbol de la vida": cinema en estat pur... massa pur?

No he vis cap més pel·lícula de Malick, ho reconec... però després d'aquesta m'espavilaré per veure'n alguna més. És possible que algú ho entengui com una pedanteria però l'experiència cinematogràfica que he viscut amb aquesta cinta feia molt temps que no la tenia. Malick s'atreveix en ficar dos grans actors en una cinta de menys de 2000 paraules, a trencar els límits narratius tradicionals, a apostar per noves propostes cinematogràfiques, a barrejar la transcendència amb les vivències infantils, a tractar l'espiritualitat sense caure en una religiositat fonamentalista. Al cap i a la fi, Malick ens convida a participar d'un discurs obert, ple de insinuacions al voltant dels temps i de la insignificança de la vida, a sentir calfreds amb les seqüències més diverses, a ser valents en no esperar un tempus narratiu ortodoxe,...
El director afronta la dificilíssima tasca de lligar la natura omnipresent amb la quotidianitat de la maduració infantil, de trencar el temps narratiu per tal de lligar la temporalitat de l'univers amb la vivència de l'amistat, la pèrdua d'un ser estimat o les relacions paterno-filials. No exposa cap discurs pseudoreligiós quan planteja les preguntes lligades a la transcendència: qui som, d'on venim i cap a on anem?.

EL "qui som" se centra molt en les arrels i les empremtes de la infància com a etapa d'aprenentatge dels patrons que ens guiaran la resta de l'existència. La figura paterna es presenta com un Deu immisericorde, estricte i rígid mentre la figura materna es presenta com a braçal acollidor i comprensiu. Tot plegat es la part més propera i realista de la cinta.
El "d'on venim" ho trasment en dos elements paral·lels. Per una banda l'origen de la vida i del univers amb les escenes lligades a l'aigua, les imatges de supernoves o dels boscos primitius. Per un altra les imatges relacionades amb el  naixement i la procreació de la vida humana que s'exposen en una continuïtat de discurs vitalista.

La natura es presenta com a element lligam, com a força totpoderosa, origen i final de tota la existència. En aquest sentit algun crítics entenen que s'està defensant una postura panteista en la qual "tot és un i un és tot".
La part final de la pel·licula intenta donar resposta a la darrera pregunta i és la part que queda més inconcreta i dispersa. També pot ser que el director vulgui transmetre desorientació, incertesa o angoixa individualista en les escenes finals en les que el personatges deambulen perduts per una platja sense ni mirar-se.
Estem davant d'una cinta que, malgrat utilitzi molt poc el diàleg, segur que farà córrer rius de tinta en interpretar-la i comentar-la. Malgrat tot, el que més m'atrau és la vivència especial que et fa sentir durant tots els minuts que dura, amb discursos oberts, insinuacions i propostes cinematogràfiques estèticament colpidores. Visca el cinema!!