"Melancolia": ens pren el pèl?

La pregunta del títol va ser la que em vaig fer en sortir del cinema bastant defraudat. Sabia que anava a veure una pel·lícula sofridora, emotiva i amb una ambient, com a mínim, tens. Esperava això de Lars i, efectivament, em trobo amb la mateixa cinta de sempre en versió apocalíptica o de ciència-ficció. El director repeteix gairebé tot respecte a altres cintes anteriors i.... canvia el final. Aquesta és la raó per la qual em vaig sentir mínimament estafat.
Estem davant d'un mestre en comunicar i impregnar l'ambient amb els conflictes interns dels personatges individuals. I aquí radica l'empanada de Lars: tot se centra en la vida interior d'un o dos personatges (en aquesta cas dos, per sort), les seves guerres interiors, el seu sofriment, com si la resta no existissin ni tinguin res que aportar en la trama. Transmet magistralment aquest aspecte però no es preocupa de la teixir i mostrar la xarxa de relacions comunitàries o de família. Fins i tot de vegades sembla que sobren i, de fet, marxa el nuvi i  no passa res, marxa el pare i no passa res… Com si els dos personatges centrals estiguessin exclusivament esperant el final. Fins i tot el tercer protagonista (el fill) es queda en un paper i una interpretació prop del ridícul.
És possible que el director pretengui transmetre aquest món interior i conflictiu (en el qual ell mateix està immers), que sigui la seva intenció i que ho aconsegueixi d'una forma bastant acceptable. Però entenc que el cinema és una mica més que l'expressió endogàmica i egoista d'aquest tipus de conflictes, una mica més que sí aconsegueix, per exemple, Malick en "l'arbre de la vida".
El senyor Lars von Trier hauria d'assabentar-se que el cinema és comunicació i que ja ens ha dit moltes coses del seu món. Li interessa aportar una mica més o pretén cansar-nos en la seva reiteració?.