"Drive": un gèlid retrat d'un solitari

No hem d'estranyar que el director, Nicolas Winding Refn, s'emporti premis per la seva bona feina. "Drive" està perfectament equilibrada en el seu ritme i dosificació de la trama al mateix temps que t'enganxa al desassossec d'un personatge intrigant, sense passat i capaç d'apreciar la tendresa d'un nen o explotar en una violència extrema. Un pistoler solitari, ubicat en la fredor contemporània de la ciutat i capaç de passar de zero a cent en tres segons és el protagonista central que es veu implicat per atzar en un embolic de màxima volada.
El director sap situar els cops d'efecte violents al costat de tendres escenes amb un mestratge que afavoreix la tensió i l'angoixa en al qual s'embolcalla tota la cinta. La escena del ascensor segurament quedarà, en aquest sentit, destacada per la seva tècnica cinematogràfica i per l'acceleració emocional tipus "muntanyes russes". La utilització de la càmera lenta tan en escenes de violència com en altres amb l'acompanyament ben encaixat de la música d'ambient de Cliff Martínez és un aspecte més a destacar i que ens transporta directament al mestre Sam Peckinpah, passant pels anys vuitanta amb David Lynch al capdavant.
S'ha de destacar la volgudament gèlida interpretació del protagonista ben acompanyat per un repartiment que no desentona en cap moment amb una menció especial per Albert Brooks en el seu paper de mafiós dolent-dolent.
Tot i els elogis fets, entenc que l'amargura i angoixa existencial d'un personatge solitari és un tema prou rebregat i pobre com per construir cinema amb lletres majúscules apropant-se més a un exercici d'estil i de creació d'atmosferes tipus "Somewhere"  que a la complexitat d'una obra mestra. Estem davant d'una bona pel·licula i prou, no vulguem convertir-la en una cinta "de culte" perquè no hi arriba ni de bon tros. La meva puntuació es queda en un 7.