"El niño de la bicicleta": una persona on aferrar-se

Els germans Dardenne ens regalen una cinta plena de llum i d'optimisme tot i que la problemàtica dels infants desemparats és d'una gravetat més aviat fosca. La frustració i la impotència d'un nen d'onze anys abandonat en una casa d'acollida per un pare més perdut i desorientat que el propi fill provoquen tota una serie d'escapades i retorns per acabar, per casualitat, acollit durant els caps de setmana per la Samantha, una perruquera bondadosa però no paternalista i consoladora.
Un senzill argument que es desenvolupa amb un guió àgil i equilibrat, sense caure en cap moment en l'efectisme emotiu o en judicis moralistes. Les temptacions per fer-ho hi són molt present però els directors no ho permeten en cap moment i centren la trama, potser obsessivament, en el canvi miraculós de caràcter del nen a partir de la consolidació efectiva de la convivència entre ell mateix i la perruquera. I aquí és on rau la meva petita crítica a la cinta: mentre el procés conflictiu del nen es relata de forma minuciosa, el canvi de caràcter que es mostra al final no es narra com un procés problemàtic, lent i progressiu. El canvi de la obsessió compulsiva a la empatia madura en el personatge del nen no s'explica de forma entenedora, resulta molt radical i una mica massa edulcorat. 
Cal destacar el treball de Cécile de France (que recordem en la cinta "más allá de la vida" de Clint Eastwood) en el paper de la perruquera i, molt especialment, el nen protagonista Thomas Doret.
En definitiva, estem davant d'una bona pel·lícula, amb un guió sòlit i que tracta un tema social i conflictiu sense abusar de la plorera fàcil.