"Un dios salvaje": cinema a partir de teatre

En primer lloc cal agrair a Roman Polanski permetre'm passar una hora i vint enganxat a la pantalla aliè al fred que feia a la sala del teatre Principal de Lleida. Ni pensament de treure's la jaqueta i millor amb guants i gorra o barret. Eviteu-ho mentre duri l'hivern.
Ja posats en la pel·licula s'ha de destacar la feina d'artesà que es fa en l'adaptació d'una obra de teatre que es desenvolupa en un espai reduït i que en cap moment cau en la monotonia ni en l'avorriment, deslligant una trama plena de equilibrades dosis de tensió i cops d'efecte sense escarafalls innecessaris. Estem davant d'una bona comèdia coral de situació amb uns enginyosos diàlegs bens repartits entre els quatre protagonistes on les caretes de classe mitjana es van desballestant poc a poc per arribar a mostrar les diferents misèries i frustracions de cadascú on les acurades dosis de comicitat no entren mai en el terreny de la fàcil exageració.
La feina del grup d'actors i actrius manté un to que ratlla la perfecció amb la destacada feina de Christoph Waltz (que recordo especialment de "Malditos bastardos") i malgrat les sobreactuacions de la Jodie Foster en els moments de plorera.
Una cinta que, malgrat s'inspiri en un guió teatral, sap utilitzar un llenguatge cinematogràfic propi fonamentat en enquadraments i moviments de càmera ajustats als diàlegs i situacions i sense sortir en cap moment de les quatre parets. Un mèrit que demostra el mestratge del director en una obra madura, amb missatge inclòs al voltant de la hipocresia  d'allò "políticament correcte".
Més informació a Filmafinity i la crítica de Carlos Boyero al diari El País.