"El Havre": màgica fraternitat

Si aneu a veure la pel·lícula no cometeu l'errada de marxar per considerar-la nyonya o excessivament ensucrada. Cal una actitud receptiva i oberta a la proposta d'en Aki Kaurismäki al voltant d'una senzilla (que no simplista) història d'un emigrant adolescent "encallat" al port el qual es converteix en el motiu d'una fraternitat autèntica, bondadosa i entranyable.
Una narració, aparentment endolcida i lluminosa, que va més enllà amb un estil particular ple d'una ironia subtil, d'unes escenes volgudament estàtiques però plenes d'una màgia particular que et transporten per la trama lligant-te amb tota la força dels teus millors sentiments per tal d'acabar amb un somriure als llavis que desapareix amb l'encesa de llums del final i la realitat que et copeja (no podem oblidar, no ens deixen oblidar!!, que estem en crisi).
He llegit que el director va rodar un final diferent i pessimista. El podem imaginar tot i que entenc que ha fet una bona tria. L'estil, la llum, els colors i l'estètica en general et van apuntant aquest final en el qual, fins i tot el personatge més "negre", té bons sentiments. Es tracta d'un retrat social reconvertit en conte de fades personal molt allunyat dels estàndard de Disney o similars. Un retrat clar, senzill però no reduccionista, amb una temàtica essencialment universal en el qual "s'entra o no s'entra" i que està ple de connexions per a experts i cinèfils (jo únicament n'he "pillat" un parell).
Molt recomanable, per a veure-la amb l'ànim i el cor obert i "no us reprimiu en acabar el somriure que queda marcat al rostre". Li posarem un 8 cap amunt. Més informació: fitxa de l'Espai Funàtic (molt complerta i millorada, per cert) i a Filmaffinity