"Millenium": les clavegeres després de la ingenuïtat

En primer lloc he d'anticipar que no he llegit cap dels tres episodis de la arxifamosa trilogia d'en Larsson. Tampoc he vist les versions cinematogràfiques sueques. Ho sento: no puc fer comparacions. Veure la nova versió de Millenium tenia l'atractiu excepcional d'en David Fincher (Seven, El club de la lucha, la red social,..). Sense el condicionant de la novel·la ni les versions anteriors vaig presenciar un bon thriller al voltant de les clavegueres més profundes de la ingenuïtat sueca i escandinava en general centrada en el passat col·laboracionista i directament feixista de la seva classe més elitista. Sembla que la novel·la negra escandinava estigui expiant els fantasmes d'un passat amagat sota la catifa (és evident que aquí també ho haurem de fer ben aviat...).
A nivell formal, el director desenvolupa un estil proper al classicisme, amb una successió d'escenes i plànols lineals ben lligats, una fotografia enfosquida i sintètica i una música que enriqueix la trama per tal aconseguir un nivell notable i sense sorpreses ni, malauradament, la excel·lència.
A nivell de guió cal destacar una errada de principiant: la trama de l'assassí en sèrie i el seu hereu deixen en un immerescut segon terme la problemàtica inicial de l'empresari corrupte, un episodi que acaba depresa i corrent sense tensió ni ritme. La cinta arriba a un clímax uns 15 minuts abans del final per decaure del tot sense agafar cap volada d'acabament per tal de completar un minutatge prou extens i atractiu. Una pena que justifica que li posi únicament un 6 i que suposa una gran decepció després de l'altíssim nivell de "la red social". Tot i això cal destacar la bona connexió i feina de la parella d'actors protagonistes amb una química destacable.