"Los descendientes": la dramàtica ironia dels llaços familiars

Davant el drama de la mort accidental de l'esposa i mare s'inicia tota una sèrie de situacions entre la ironia negra i el plor simplista que porten l'acció a moure's en un terreny, com a mínim, pedregós i realista; on el límit entre el somriure i el disgust queda poc marcat i amb una tendència a buscar l'absurd que fa tota la trama molt més atractiva i suportable.
La intenció de crear una atmosfera pròpia es limita a escenes impactants (com la de la piscina), realment poètiques (el passeig familiar per la platja) o ratllant l'absurd (la conversa de bon matí amb l'amic de la filla). A partir d'aquests bons moments i el tractament gens tendenciós dels personatges poca cosa més a part de la destacable interpretació d'en Clonney (encara que no sigui un actor de la meva devoció) i la prometedora Shailene Woodley. Una cinta made in Hollywood, feta per als óscars tot i que sigui d'allò més destacable que hi ha actualment al territori Hollywoodià. No es mereix més enllà d'un 6. Més informació a Filmaffinity