“War horse”: per sortir a galop

És una llàstima haver de deixar en un merescut suspens una cinta de l’Spielberg després dels bons moments que ens ha fet passar a la butaca aquest bon senyor. Una pel·lícula èpica pot caure molt fàcilment en el tòpic, la reiteració i la llàgrima fàcil. Podem afirmar que estem davant un cas de llibre.
El tòpic de l’antibelicisme es torna tan rebregat que fa vergonya i tot afirmar que la cinta és una crítica a la guerra de tant que insisteix des de tots els bàndols i punts de vista.
La reiteració es posa en evidència en un seguit d’escenes que es podrien treure perfectament i la trama no patiria per a res. No cal allargar tant, per exemple, la llaurada d’un camp o l’alliberament del cavall protagonista dels filferros punxeguts (escena, a més a més, excessiva i endolcida sobradament).
Tota la trama és tan previsible que amb 40 minuts menys de metratge quedaria tot ben clar i ben demostrat. I és que, fins i tot, amb aquest excés de minuts hi ha elements que no quadren i no sabem ben be perquè han entrat. És el cas dels  dos germans alemanys que deserten i són afusellats i la nena francesa amb el seu padrí.
En resum, focs d’artifici ensucrats i sense substància amb un final que vol tenir les tonalitats i la força de “lo que el viento se llevó” i es queda en una burda imitació. Una pena per un director ho pot fer molt, molt millor.