"The wire": copejant les portes del cel

He acabat de veure les cinc temporades de la sèrie gràcies a la generositat d'una parella d'amics que, a més de recomanar-me-la i deixar-me els DVDs (gràcies Sergi i Sònia), em van animar a entrar en aquest món de les sèries de TV. És la primera sèrie completa que segueixo i la veritat és que m'ha entusiasmat per múltiples raons que intentaré descriure sense caure en el fanatisme (he deixat passar dues setmanes per pair-ho i no ser excessivament entusiasta).
La primera temporada, que es remunta al 2002, desenvolupa tota la trama al voltant d'un detectiu i els seus companys d'investigació darrera una colla de traficants de droga que persegueixen amb més o menys èxit a la ciutat portuària de Baltimore. Un punt de partida tòpic i ja molt rebregat que es va convertint poc a poc en una mena de puzzle que encaixat a la perfecció mil·limètrica a mesura que passen els episodis.
El "què" sembla molt senzill (i ho és) però el "com" esdevé una obra mestra  al mostrar la versió més realista (que no documental) de l'entramat que envolta la cadena entrellaçada de les cinc etapes: 1) polis i narcos, 2) vida portuària i els seus "petits" delictes, 3) l'escola i el seu lligam amb la delinqüència, 4)el poder polític  municipal i 5)cloenda final amb la tornada als narcos. Aquest esquema general en capítols ben diferenciats no perd mai el fil i dosifica amb molt d'enginy totes les connexions i resolucions de la trama, desfilant el cabdells per brodar un teixit magnífic, sense cap forat i d'una resistència invencible.
Al marge de la metàfora del puzzle, la sèrie és mereix  el símil  de la fortalesa a mode de castell granític i fermament fonamentat. Dins les 50 hores d'emissió hi ha molt poques escenes banals o que no tinguin un perquè que formi part de la sustentació del magnífic guió. Un guió que parla i s'explica amb diàlegs d'un cru realisme i amb una justa mesura, sense excessos ni lluïments. Un guió que també parla amb la construcció de les escenes i un llenguatge cinematogràfic senzill i efectiu al hora. Recordo especialment una escena on el zoom i les mirades allunyen dos personatges que són familiars i que acabarà amb la mort d'un d'ells. Escena clara i plena de força malgrat ser molt evident.

Menció especial a l'etapa dedicada al món de l'educació on es mostra sense embuts la "motxilla plena de roques" que porten aquests nois i noies al centres escolars. Mostra la diferència abismal, i enganyifa per tan, entre el veritable acte d'ensenyar-aprendre i superar proves diagnòstiques per tal d'aconseguir millorar resultats i accedir a les línies de finançament. Mostra, al hora i en positiu, l'escola com un dels pocs camins viables per superar el cercle viciós carrer-droga-presor (o mort). Vull destacar, en aquest sentit,  l'escena en la qual es pregunta a alguns alumnes conflictius "com es veuen ells i elles a deu anys vista" i molts responent cruament i de forma natural que "morts".
No se si sóc mol objectiu però estem davant d'una obra mestra que està molt poc premiada, no ha sigut un "esdeveniment" tot i que que va creixent amb el "boca a boca" d'una forma mantinguda sense desinflar-se o envellint ràpidament.
"The Wire" està copejant amb tota la seva força (i en te molta!) les portes del cel on únicament hi poden accedir els clàssics destinats a tenir un nom propi en el firmament eteri de l'art cinematogràfic.