"Profesor Lazhar": educació en maiúscules

Les paraules no són neutres. Dir "educació" i no "ensenyament" ja és una declaració d'intencions. A Catalunya quant va entrar el govern de CiU el primer que va fer va ser canviar el primer nom pel segon en el departament corresponent i, després, començar a retallar a tord i a dret. Doncs bé, fet l'aclariment sobre des d'on escric, val a dir que la pel·lícula tracta sobre educació i sobre la soledat. Bachir Lazhar, amb 55 anys i d'origen argelí, es contractat per fer una substitució d'una mestra de primària morta dins la mateixa escola. A partir d'aquí es desenvolupa una trama plena de llum al voltant de la soledat dels personatges i la seva particular forma de tractar temes tan elementals com la mort i la relació que s'estableix amb l'alumnat de la classe més enllà de la "modernitat" i de la  metodologia utilitzada.
La virtut de la cinta radica en que alhora que desenvolupa el nucli essencial, la mort i la soledat, va donant pinzellades molt oportunes i encertades que poden provocar autèntiques xerrameques post visionat. La visió exòtica i paternalista de l'immigrant que demostra una companya del protagonista és presenta amb una claredat que ratlla el ridícul de la mestra. La relació que s'estableix amb l'alumnat es debat entre la visió "professional", distant, asèptica o "moderna" i la visió més pròxima, implicada i tractant als nens i les nenes com a persones capaces i emotives. La frase del mestre d'EF en una reunió al comentar la tolerància zero amb el contacte tàctil amb l'alumnat és digna de menció: "Estem tractant els nens i nenes com si fossin residus nuclears".
El tractament del color i la fotografia estan en total concordança amb el missatge d'optimisme contingut en un camí ple de múltiples dificultats i passats traumàtics que s'han de canalitzar d'una forma emotiva i compartida alhora que racional i continguda.
A destacar el treball amb el grup d'actors infantils, amb una justa contenció sense arribar mai a la sobreactuació tot i que de vegades s'estigui fregant el límit del bonisme un pèl desfasat. Val a dir que tota la cinta es va rodar en vint dies.
Com a conclusió es tracta d'una bona pel·lícula de cinema social, amb temàtiques diverses, interessants i ben plantejades amb una correcció tècnica i de guió encomiable. Es mereix un 8.