“Moonrise Kingdom”: exaltació de la ingenuïtat


Després d’unes bones crítiques (amb algunes excepcions com la d'en Boyero) a partir d’una veritable prova de foc com és la inauguració del Festival de Cannes ens arriba una singular i colorista narració al voltant de la idealització del primer amor pre-adolescent. El director Wes Anderson ho deixa molt clar en una entrevista en confirmar que no són els seus records del primer amor sinó “els records que li hagués agradat tenir”.
Feta aquesta prevenció hem de valorar la cinta a partir de les formes que presenta i tot allò que envolta la trama més enllà de la història com a tal. La màgia que l’embolica aconsegueix crear un estat d’ànim juganer i mirada simplona tot i que cada escena, cada diàleg i cada detall estan encaixats i ben elaborats. A destacar cadascun dels personatges “adults” que envolten a la parella protagonista i que venen a representar encertadament totes les misèries i hipocresies del món de la maduresa: el pare anímicament desvalgut i fora de joc, el solitari una mica curt de gambals però emocionalment empàtic i solidari, l’encarregada dels serveis socials que simbolitza la freda i distant eficiència o els diferents caps de campaments juvenils que porten com a bandera la rigidesa per amagar la inutilitat (al marge que un d’ells s’acabi convertint en un heroi per atzar i enamorat). Aquesta riquesa de retrats adults també es troba en els companys de campament o germans dels protagonistes dibuixant perfils estereotipats de personalitats ben definides. Aquesta riquesa és, al meu entendre, un dels valors més importants d’aquesta cinta.
Per altra banda, el tractament formal s’excedeix en donar un to molt personal i únic que no aconsegueix del tot crear un ambient màgic i amb un ritme dinàmic. El guió te moments amb excessives repeticions i la figura del narrador extern no acaba d’enllaçar amb explicacions, de vegades, innecessàries.
En definitiva, estem davant un film molt, però molt, particular (cinema d’autor, tal i com li agrada al Festival de Cannes) al qual s’ha de mirar amb la predisposició de qui assisteix a un conte juganer, una mica “naïf” i ple d’una ingenuïtat inquietant i amb un doble sentit molt ben aconseguit. Una bona cinta que li posarem un 7.
Més informació a Filmaffinity i la ressenya de Roger Morales que m’ha agradat molt.