"El dictador": sàtira gamberra i contundent

A mi em va agradar molt "Borat" i per aquesta raó he anat a veure "El dictador". No me'n penedeixo. Des de l'inici la cinta fins que acaba no et deixa ni un segon de descans per tal d'estar alerta de tots i cadascun dels gags amb càrregues de profunditat demolidores. Es tracta d'un humor contundent, sàtira sense embuts ni continència que, literalment, ametralla totes les convencions derivades d'allò "políticament correcte". Si algú vol una comparació ben propera podem dir que Sacha Varon Cohen, guionista i actor protagonista, és el més semblant que tenen als EEUU al nostre Santiago Segura.
La narrativa és ben simple: un estrafolari dictador que te atemorit a mig món per les seves armes atòmiques es "convençut" per tal de fer una solemne declaració a l'ONU de la seva "voluntat" democratitzadora del país. A Nova York es toparà amb el més essencial de la cultura occidental i tindrà ocasió de conèixer l'amor amb majúscules encetant una comèdia de final feliç (o no?). 
El ritme és trepidant tot i que els enllaços cinematogràfics entre les diferents situacions queden en evidència per la simple raó que no existeixen o s'utilitzen ben poc. En aquest sentit tot plegat sembla un "tallar i enganxar" de situacions sense que es presenti cap fil conductor que doni sentit i compactació a la pel·lícula.
De totes formes el resultat és prou destacat per recomanar-la a tothom que no tingui prejudicis per escoltar i veure situacions delirants de qualsevol convenció que es pugui incloure en el "manual de les bones maneres" i, al mateix temps, vulgui passar hora i mitja pixant-se de riure.