"Els nens salvatges": un dur retrat de la incomnicació amb els adolescents

Patricia Ferreira aconsegueix, amb una destacada feina de documentació, presentar un relat creïble, realista i molt equilibrat. I no és feina fàcil en el món de l'educació, acostumats als perfils plans i estereotipats sense aprofundir en la complexitat de les relacions més enllà del discurs de bons i dolents. La vida de tres adolescents dividida entre el centre educatiu, casa seva i el carrer s'enfronta al moment clau de la pregunta més important de tota la seva vida: "qui soc i cap on vaig" mentre el seu entorn no l'escolta o s'escapa per la tangent. La directora aconsegueix  superar el fet de tractar un tema molt trillat donant un punt de vista centrat en la vivència i patiment interior dels tres personatges protagonistes.
Els personatges són tots verídics i ben construïts, sense escarafalls exagerats o amb perfils plans. És ben cert quan s'afirma que la Patricia és una gran directora d'actors i actrius. D'entre tots destaco el breu paper de l'Ana Fernández que, literalment, es menja la pantalla en cadascuna de les seves aparicions.
El guió té una estructura ferma i clara amb permanents anades i vingudes des d'un interrogatori policial (el present) angoixant i desenllaç desconegut. Les situacions i escenes són gairebé totes pertinents amb l'excepció de l'innecessària presentació d'un maltracte infantil que no ve a compte.
Un altra qüestió són el ritme, la intensitat i la màgia que de vegades cauent en un excessiu afany descriptiu (la directora ha estat periodista) que es pretén compensar amb la intensitat dels primeríssims plans dels rostres que arriben a cansar en el moment que ja no aporten res de nou.
Recomanada per a tothom que hagi estat adolescent i se'n recordi mínimament de les seves angoixes.