"Los nombres de amor": comèdia romàntica amb vocació crítica

En sortir del Funàtic vaig tenir dos pensaments tot baixant les escales. Amb un d'ells vaig comentar en sortir un provocador: "me'n vaig cap a França" amb la intenció de voler dir que aquest tipus de pel·lícules ara per ara a nostre país són impensables i impossibles. L'altre està relacionat amb els records d'infància que m'ha evocat la vivència  de la mare del protagonista en mig de la deportació de la gran guerra. Han estat pensaments recurrents fins ara i amb això vull dir que la funció del cinema també és aquesta: provocar noves idees, records o comparacions que puguin aportar alguna llum en aquest moment d'enfonsament d'un model de societat amb al qual havíem somiat de forma ingènua i que, en el meu cas, tenia França com reflex principal.
Es tracta d'una comèdia romàntica amb vocació crítica utilitzant el recurs de les personalitats i mons contraposats. S'ha d'aclarir que el mateix director, Michel Lecrec, reconeix que és autobiogràfica (és parella amb la guionista Baika Kasmi) i que  un dels seus desitjos seria que el mateix Woody Allen el demandés per plagui per tal de poder-lo conèixer. En concret a mi m'ha recordat la magnífica "Zelig" en el sentit de trencar sistemàticament la "quarta paret" i utilitzar diferents qualitats de filmació per tal d'evocar moments més personals i intensos.
La combinació que fa de crítica social i política amb el transcurs de la previsible comèdia és el que aporta la riquesa, el ritme i et capta l'atenció de forma intensa. El llistat de temes és inabastable: la superació del victimisme per motius diversos, la immigració i la seva integració, l'etern i sempre actual debat simplista entre dretes i esquerres, les convencions socials, els tabús sexuals, la religiositat, els traumes i temes amagats, i un llarg etcètera. Menció especial hem de fer del "cameo" de Lionel Jospin executat amb tota naturalitat.
Del guió mereix un destacat l'escena del dinar amb els pares dels protagonistes (motiu de la foto) alhora que la seva frenètica presentació de temes i continguts diferents poden arribar a aclaparar una mica.
Sobre els treballs interpretatius tothom destaca l'espontaneïtat i frescor de la Sara Forestier en el paper de la Baya tot i que el trobo una mica exagerat i excessiu. El treball de contenció i meticulosament ridícul de Jacques Gambin  en el paper de l'Arthur mereix uns bons elogis.
Cinta recomanable per a tothom que li agradi mínimament en Woody Allen i els amants de les comèdies de final feliç amb continguts col·laterals amb una mica de suc social.
Més informació a Filmaffinity i a laButaca.