"Skylab": una xopada refrescant


La sensació d'una xopada d'aigua fresca en mig d'un estiu acalorat és la comparació més propera que se'm acut en referència a la pel·lícula. La directora Julie Delpy no pretén altra cosa que mostrar una puntual evocació emotiva al voltant de les relacions corals i diverses d'una àmplia reunió familiar de l'any 1979 amb la caiguda del satèl.lit Skylab com a excusa per posar una mica de tensió argumental.
El grup d'actors demostra una perfecta naturalitat amb uns perfils que van més enllà dels estereotips que inicialment en podríem imaginar en veure el seu vestuari i les seves afinitats destacant, a més a més, les interpretacions infantils i la nena protagonista en particular. L'univers infantil amb tota la seva imaginació desbordant, les amistats innocents i sense prejudicis, les pors inevitables, el descobriment del cos i l'arribada sense avisar del primer amor amb el seu corresponent primer desengany configuren uns quants elements i propostes que ens mostra la directora d'una forma clara i diàfana, sense amagar res ni complicar-ho amb interpretacions pseudo-psicologistes.
També ens mostra de la mateixa forma unes trajectòries vitals dels adults que comporten unes personalitats ben contraposades que, malgrat els conflictes i discussions puntuals, superen aquestes diferències en favor d'una treballada harmonia familiar. Postures sexistes, xenòfobes o radicalment excloents allunyades d'allò que anomenem "políticament correcte" es manifesten i xoquen sense que la sang arribi al riu, buscant sempre la part més amable de la relació i deixant la reflexió en profunditat pel mateix espectador. La directora, encertadament, enceta temes i postures sense prendre massa partit per tal que sigui el mateix espectador que aprofundeixi o els tanqui.
La part més negativa la podem trobar en l'excessiva durada d'alguns episodis que funcionen en un principi i que la seva llargada els acaba malmeten. Em refereixo al conte improvisat que s'explica dins el cotxe i el ball lent de la protagonista amb el magnífic tema "Alone Again (Naturally)" de
Gilbert O'Sullivan (1972). Tot i que molts ens hem emocionat amb la cançó no era necessària tota sencera. La resta de temes els podeu trobar en aquest enllaç.
En definitiva una cinta molt recomanable per a tothom i molt especialment pels amants dels universos infantils amb una mirada pròpia i no distorsionada pels adults i, també, per a tothom que busqui un raig de frescor i naturalitat ben treballada encara que no ho sembli. Més informació a Filmaffinity i a la Butaca.