"Blancanieves": cinema per recordar i no oblidar mai

No tenia ni idea que existís un director anomenat Pablo Berger i que havia fet fa nou any una pel·lícula anomenada Torremolinos 73. La meva ignorància no te límits tot i que l'experiència viscuda amb aquesta cinta ha estat i, crec que repetiré, de les mes intenses dels darrers anys. Amb el precedent de "The artist" vaig treure l'entrada amb una mica de inseguretat per veure una imitació o una repetició. Doncs no. Sense cap mena de dubte estem davant d'una magnífica obra que està cridada a ser recordada en la memòria col·lectiva per la seva força, el seu atreviment, la seva música i les seves interpretacions.
La força li dona el guió, els enquadraments i el muntatge deixant clar que estem davant d'un llenguatge cinematogràfic que no necessita abusivament dels diàlegs i va de la mà i es complementa amb una música perfecta.
L'atreviment en concreta en partir d'un conte tradicional i universal on els esdeveniments són coneguts amb el perill que suposa no disposar de la incertesa com a recolzament per la captura de l'atenció de l'espectador. No li cal per a res, aquest atreviment es recolza únicament en unes interpretacions ajustadíssimes, sense escarafalls ni comicitats forçades.
Crec que he reviscut aquelles experiències dels anys 20 del segle passat quan l'orquestra i la gentada s'emocionaven davant una nova forma de transmetre i de comunicar. La llàstima és que estava sol al pati de butaques. Més informació.