"El artista i la modelo": estètica pel broc gros

Dedicar la vida a la recerca de l'ideal de bellesa és una opció respectable i que pot ser plenament gratificant fins al límit de dedicar-la íntegrament a aquesta finalitat. La cinta desenvolupa la part final de la vida d'un escultor dedicat a aquesta recerca i la seva relació amb la que ve a ser la darrera model que té. Està rodada en blanc i negre i sense banda sonora aconseguint un clima poètic i ple de sentiment expressats amb una sensibilitat destacable que aconsegueix comunicar d'una forma pausada i intensa. Tal i com xerràvem en sortir "ha estat lenta i difícil de pair". Efectivament, estem davant un treball que necessita un parell de dies per acabar de col·locar-se en l'imaginari de cadascú. Personalment em va copsar una escena en la que el protagonista xerra amb un oficial nazi, historiador de l'art i biògraf de l'artista, on els papers de la lògica estan ben canviats: mentre l'artista defensa que l'important és el resultat i que el procés no importa per a res, l'oficial s'entossudeix en la descripció del mètode i el camí fins arribar a l'obra final. Sembla com si el director ens vingués a dir que l'ètica i l'estètica no tenen res a veure i que una cosa és la vida i l'altra l'art. Dit d'un altra manera: si tries el camí de l'art li has de consagrar la vida si vols arribar a algun lloc, més enllà de plantejaments ètics que poden ser més o menys circumstancials. Tot plegat em va revoltar una mica sense entrar en cap més valoració.
En l'apartat interpretatiu val a dir que el protagonista Jean Rochefort i Claudia Cardinale destaquen per sobre de la resta amb un posat que omple la pantalla amb un ofici destacable.
Es recomana a tothom que, de forma pausada i poètica, vulgui entrar en el debat cos a cos de si "buscar la bellesa és l'únic que val al pena en aquesta vida" tal i com deia el locutor de Radio3.