"Lo imposible" es desunfla amb la gran onada

Sembla que quant l'aigua marxa J.A. Bayona es quedi sense inspiració. La primera meitat de la cinta és pura adrenalina amb tancaments d'ulls i sensacions corpòries incloses tot ben amanit amb un excel·lent ofici de direcció i muntatge. Quan la Maria està a la batedora del tsunami i rep múltiples cops i ferides sembla que et facin mal a tu mateix. Quant camina pel fang amb el seu fill fins arribar a dalt d'un arbre juntament amb el Daniel passen per una odissea magistralment rodada i plena de sentit, total per recórrer uns centenars de metres. 
L'aigua es retira i comencen els tòpics més rebregats, les llàgrimes indiscriminades i les escenes sortides de qualsevol anunci emotiu. El retrobament familiar s'allarga i es tracta amb una ortodòxia que no aporta res innovador. El final sembla un anunci d'assegurances lligades a un paradís fiscal que dona un missatge de "poderio" i exclusivitat que sobra per innecessari.
Les interpretacions són molt correctes però tampoc transmeten  l'esfereïdora angoixa que segur els hi va tocar viure. Els personatges secundaris són molt previsibles i estàndards: l'egoista, el generós, l'esforçada infermera, els autòctons que ho donen tot,... sense aprofundir en cap d'ells.
Bayona demostra que es pot fer una pel·lícula de catàstrofes des d'aquest costat de l'atlàntic. És molt possible que demostri que també pot ser un èxit de recaptació però li ha mancat imaginació per mantenir-nos lligats a la butaca durant la segona meitat del metratge tal i com ho fa mentre aprofita l'empenta de la gran onada.