"El nombre": enredos entre amics

La trobada de dues parelles i un amic d'infància per celebrar un embaràs  i l'anunci del nom de la criatura és el punt de partida d'aquesta comèdia de situació que aconseguix entretenir-te durant més d'una hora i mitja encara que sigui a partir d'una allau de diàlegs a crits que poden arribar a molestar una mica. Aquesta adaptació del teatre despulla un per un al cinc personatges a partir d'una broma inicial sobre el nom de l'infant dins d'un ambient de cordialitat i amistat amb una solidesa inexpugnable... o potser no!. I aquesta és la gran incògnita que aporta una mica d'intriga durant tota la vetllada. En diversos moments tot està apunt d'anar-se'n a fer punyetes però el perdó o la intervenció d'un tercer aconsegueixen evitar la ruptura.
És inevitable la comparació amb la recent "Un Dios salvaje" de Roman Polansky malgrat les distàncies amb la temàtica i, sobretot, l'estil mol més pausat i subtil en el cas de Polansky. I és que si alguna cosa pot arribar a molestar en "El nombre" és aquest cos a cos permanent amb diàlegs enginyosos i abassegadors que no deixen lloc a la subtilesa interpretativa que hauria de mostrar-se amb més intensitat. Podem dir que no hi ha treva, ni pausa per digerir una mica tot el que està passant o, simplement, parar atenció en l'expressió corporal del personatge. 
Es tracta de teatre dins el cinema i, pel meu gust, massa teatre per tan poc cinema. Fins i tot la narració inicial i algunes retrospectives estan ficades amb calçador amb molt poc sentit ni necessitat. 
De totes formes la pel·lícula es recomanable per tothom que vulgui passar una tarda entretinguda amb un espectacle de situació amb diàlegs abocats amb una força i una intensitat que necessiten una atenció  i una velocitat d'assimilació encomiables.