"César debe morir": cinema (o teatre) entre barrots

Qui ha dit que l'art (el teatre en aquest cas) no serveix per a res?. Doncs al protagonista que interpreta a Bruto li ha servit per aconseguir l'indult (estava condemnat a uns quants anys de presó) i a iniciar una carrera professional com actor. D'altres han escrit un llibre o han obtingut premis d'interpretació. També al final de la pel·lícula un dels actors diu una frase lapidària i prou interessant: "Fins que no vaig descobrir l'art no em vaig donar compte que la meva cel·la era una autèntica presó". Bé, per situar-nos s'ha d'especificar que estem davant un autèntic experiment rodar amb tècnica de documental sobre un grup de reus de llarga condemna que són seleccionats per representar l'obra de Shakespeare que dóna títol a la cinta. Des del moment de la selecció, els assajos i parts de la representació final es van mostrant bocins de l'obra sense massa continuïtat amb la intenció, aconseguida en aquest cas, de barrejar el que són diàlegs de l'obra i la vida real de la presó. La realitat i la ficció es confonen amb la intenció de no separar-les per a res.
El que no s'aconsegueix de cap manera és la intenció, que s'intueix tímidament, de relacionar el text amb la vida passada dels presoners. La traïció, la venjança, la conxorxa o l'ambició de poder estan magníficament representats per uns actors/presoners que descobreixen el delit i el plaer de la interpretació de situacions que ells mateixos segurament han viscut malgrat els directors no aconsegueixen transmetre aquesta més que evident associació.
Aconsellada pels que vulgueu tastar un raig d'autenticitat creativa i per a fanàtics dels experiments cinematogràfics a partir d'una intensa vivència teatral i real dins d'una presó.