"Infancia clandestina": amargor amb ulls de nen

El debut en format llarg del director Benjamín Àvila és d'aquells que cal prendre nota. El bon ofici queda ben  plasmat amb un domini destacat del ritme, els canvis de pla i l'ajustament de les interpretacions del grup d'actors. L'excessiva durada de moltes escenes seria un dels defectes que caldrà corregir i que queda compensat amb escreix per la mirada de nen o preadolescent que impregna tota la cinta.
Una mirada sobre una època en la qual el món es mostra en la seva màxima plenitud ja sigui en els aspectes més agradables com els més dramàtics: el primer amor i el primer intent de fugida, l'amistat del tiet i la seva mort, el compromís fins al límit dels seus pares i les seves conseqüències, el canvi d'identitat, la violència edulcorada amb el còmic,...Cada episodi està filmat amb un to particular i prou adequat. Les escenes d'infantesa al voltant del primer enamorament estan plenes d'una màgia peculiar que culmina en un parc d'atraccions com no podria ser d'un altra forma mentre les escenes familiars són molt més ortodoxes amb l'excepció de les trobades amb el tiet de l'ànima. Menció especial i prou reeixida és la substitució amb grafisme de còmic de les escenes violentes com si fos una via d'escapatòria per evitar danys traumàtics en la memòria infantil.
El director no entra en la valoració de les activitats "clandestines" dels pares ni crec que ho vulgui fer, se centra més en les vivències pròpies i autobiogràfiques d'un nen en una època de represàlies brutals i pèrdua traumàtica per a una família Montonera.
Recomanada pels que vulgueu una proposta amb ulls d'infant sense edulcorants amb una ben aconseguida màgia i un mestratge prou destacable.