"La vida de Pi": bellesa amb poc brou

"La vida de Pi" és una meravella visual d'una bellesa gratificant amb una estètica de línia blanca que transmet pau i benestar. La visualització en 3D està molt aconseguida i queda molt clara la intenció inicial de rodar en aquest format. La història és l'adaptació simbòlica d'una trajectòria vital similar per un manual d'autoajuda ple d'intencions honestes i bonisme portat a l'extrem.
La cinta està plena d'una espiritualitat que pretén justificar la religiositat com un acte individual amb l'intenció  d'allisar el camí d'una existència humana dura i fosca. La recerca d'una explicació positiva i clara amb batalles personals pel mig i camins més o menys tortuosos conduït  per una voluntat indestructible fins l'objectiu final d'una felicitat modèlica (família amb dos fills i classes a la universitat) resumeix molt breument la interpretació que li podem donar a l'argument. Un argument que pot ser perfectament vàlid per una lliçó de motivació  de qualsevol xarrada sobre el tema. Malgrat tot resta molt lluny d'un mínim aprofundiment en la personalitat humana. Vaja, que es queda en una superficialitat espantosa i que, personalment, no veig en lloc aquella "pel·lícula filosòfica" que invita a un viatge "amarat de mística i religiositat". Estem davant d'un espectacle visual excepcional amb una perfecció destacable però que no funciona de cap manera com a missatge humanístic mínimament complex i elaborat. El  seu èxit confirma la tendència social cap un individualisme malaltís centrat en la família estricta i molt allunyat de qualsevol interacció social i comunitària. L'home com animal social i polític queda totalment al marge per exaltar, d'una formà bellíssima, a l'individu com a centre de tot l'univers i amo del seu destí (amb el permís dels Dèus, això si).
Molt recomanada per gaudir d'una meravella estètica amb unes bones dosis de sentiment i poesia malgrat el missatge es quedi en una senzillesa un pèl ingènua i molt rebregada.