"Django desencadenado": Tarantino atrau i es repeteix

Una estranya parella de caçadors de recompenses s'uneix durant una temporada per fer un quants dinerets comerciant amb la carn de delinqüents en recerca i captura. La seva societat es converteix en amistat i, a partir d'aquí, s'inicia un rocambolesc engany dins la mateixa boca del llop per aconseguir rescatar la dona esclava d'un d'ells.
D'entrada cal deixar clara la meva total admiració per la majoria de llargs que el director ha fet en a seva carrera. El darrer "queridos bastardos" encara el recordo com una esplèndida tarda de cinema sense mirar el rellotge ni regirar-me en al butaca. A "Django..." t'enganxa aquesta barreja coneguda i màgica de la part més visual, la mes visceral i la música malgrat en algunes ocasions percebis una recepta repetida amb excessiva insistència que no justifica les gairebé tres hores de metratge. També s'ha de destacar com a novetat la incorporació dels diàlegs mínimament enginyosos com un element que en el passat no era pas el seu fort.
Pel que fa a les interpretacions val a dir que el protagonista Jamie Foxx està molt lluny de la excel·lència de  Crhistofh Waltz i la correcta de Leonardo DiCaprio amb una especial menció del secundari Samuel L. Jackson en un difícil paper que literalment es menja la pantalla durant els pocs minuts que surt.
També resulten un pèl desmesurades i repetitives totes les escenes de violència que en la darrera mitja hora ja cansen al estar col·locades amb calçador en comparació a les genialitats de la primera part.
Recomanada si voleu distreure-us al més pur estil Tarantinno i si voleu assistir a una segona part de "malditos bastardos" amb un canvi d'escenari ple de clixés. Amb tot el respecte i educació Sr Quentin, i no s'enfadi com a l'entrevista que ja ha transcendit, crec que és hora i temps per un reciclatge.