"El cuarteto": senzillesa que no enganya

Doustin Hoffman ens presenta una lleugera (o potser, no?) comèdia al voltant de la vida de tres personatges principals en una residència per a músics d'orquestra i cantants  d'òpera retirats als quals s'afegirà una "diva" per formar un quartet amb un passat que els uneix. La trama transcórrer al voltant del muntatge d'una gala anual per aconseguir fons destinats a mantenir la residència on viuen.
"El cuarteto" manté una lógica formal típica amb les dosis pertinents de moments i diàlegs irònics amb una correcció apta per a tots els públics i amb una trama sense enganys ni girs inesperats. El més destacat i d'interès, però, és el diàleg de tu a tu, com si d'un mirall es tractés, que fa el director amb els quatre personatges principals i amb amb tot el grup d'actors i actrius que no deixen de ser els veritables residents de la "Beechman House". Una bona dosi de realitat que transmet credibilitat i afronta un problema transcendent pel mateix director: com afrontar una digna senectut per a una estrella amb les seves dosis inevitables d'arrogància i presumpció.
A destacar les ajustades i mai exagerades interpretacions típiques de l'escola  britànica dels quatre actors protagonistes i molt especialment a la Maggie Smith (la saga Harry Potter, "El exòtico Hotel Marigold" i la premiada sèrie de TV "Downton Abbey") i en Tom Courtenay centrat en el teatre i sèries de TV després d'unes esplèndides aparicions a "la soledad del corredor de fondo" i "Doctor Zhivago" allà pels anys 60'.
Recomanada a tothom que no tingui al·lèrgia a una sensibleria pujada de to, que toleri bé les comèdies edulcorades i que vulgui apreciar interpretacions sublims ben barrejades amb actors i actrius amateurs i carregats de realitat.