"No": la alegria ya viene?

L'actor Gael García Bernal dona vida a René Saavedra (Eugenio Garcia a la realitat, del qual us recomano aquesta entrevista) un publicista fill d'exiliats xilens que amb idees innovadores i d'èxit s'ha fet un nom, amb benestar inclòs, al Xile de 1988. L'encàrrec de la campanya del "No" pel plebiscit Xilè suposa un repte que inundarà d'optimisme i claror un país enfosquit des de feia 15 anys.
L'aproximació que en fa el director Pablo Larraín sembla, en primera instància, feta des d'un observador exterior i documentalista. El material de filmació que utilitza és l'analògic de l'època que barreja amb premeditació amb el material original i rescatat de la campanya. Aquesta volguda "confusió" provoca una inclusió participativa de l'espectador que es troba en mig d'una cinta realitzada al 2012 que por semblar rescatada de qualsevol bagul domèstic. Per sort, la cinta va molt més enllà i explica les parts més substancials del que va passar des de l'encàrrec de la feina fins la victòria del "No". Per una banda les mateixes resistències internes dels diferents sector que s'aglutinaven dins al campanya, les diferents visions   més racionals d'altres publicistes, la pressió real i tramposa del règim i, per l'altra, la "professionalitat" extrema del protagonista que amb molta imaginació, això si, però amb molt poca implicació acabarà "nadant i guardant la roba" o utilitzant els seus contactes per obtenir favors personals.
Estem davant d'una visió cinematogràfica al voltant de les vivències centrades en un personatge i la seva tossuderia en tirar endavant un projecte, diguem, singular que va marcar una època al país per la seva imatge optimista i les seves cançons enganxoses. Cal destacar el fet que la pel·lícula comença i acaba amb la mateixa escena de presentació d'un espot  i la mateixa frase al voltant dels "context social" i que "Xile està pensant en el seu futur". Com si el que hagués passat pel mig fos un altre episodi de "venda" de la companyia. La transcendència emotiva o subjectiva resta al marge i a càrrec de la interpretació de l'espectador.
Interessant i recomanada per tothom que vulgui assistir, sense l'emoció profunda i subconscient que activen els mateixos espots publicitaris, al relat estèticament molt atrevit d'un episodi crucial a la història del país andí.