"Ayer no termina nunca": dolor de parella despullat

No tenia moltes ganes d'anar a veure la darrera entrega de "la Coixet"  després de la decepció de "mapa de los sonidos de Tokio", però finalment em vaig decidir i puc dir que no en vaig sortir massa disgustat. La peli es un drama de parella que es retroba després d'una separació traumàtica i que conté una càrrega social considerable. Centrada en dos personatges amb rols molt definits i antagònics: masculí-femení, nord-sud, raó-rauxa, llunyania-compromís,... que van passant de forma gradual de la fredor i el rebuig a la carícia i la proximitat en un procés d'expulsió de dimonis personals que els han perseguit i maltractat durant cinc anys de distanciament expeditiu.
En aquest "enfrontament" s'introdueix un element d'intriga que manté la tensió durant la primera hora. A partir d'aquest moment, just quant comença a ploure, el focus es trasllada cap a la preparació del desenllaç amb la introducció de retrospectives en color i càlides amb la intenció d'anunciar alguna cosa diferent a la fredor inicial simbolitzada  pels pensaments dins una balma i en un blanc i negre ben obscur. 
L'acció es desenvolupa en un particular i premiat cementiri, concretament el d'Igualada, envoltats de formigó gris que no et distreu per a res de les magistrals interpretacions de la Candela Peña y el Javier Cámara  que aconsegueixen dotar als personatges d'una credibilitat molt intensa transmetent emoció, desolació i transparència.
Un altra cosa són els diàlegs i el guió que cauen en un excés de transcendència, cites innecessàries i que obliguen als actors gairebé a sobreactuar en un afany de dir-ho tot amb paraules quan moltes coses ja estan implícites amb el gest interpretatiu. Està clar que es tracta d'una aposta molt personal de la directora arribant, en alguns casos a molestar i que pot agradar o no, 
En qualsevol cas ens trobem davant una obra amb un marcat estil propi i particular, amb una profunda exploració  emotiva al voltant de la pèrdua, el dol i les diferents formes d'afrontar-ho, tot ben amanit d'una càrrega social i reivindicativa ben propera (de fet les incisives declaracions de la Candela a la nit dels Goya les va fer just en acabar el rodatge que ens ocupa).