GIRLS: l’atractiu de la diversitat

La convivència entre joves en recerca (que no captura) ja sigui en un o varis pisos és el que s’assembla més a una barreja impossible en l’exploració  permanent d’un equilibri inestable al límit de la traca final. Haver conviscut durant cinc anys en circumstancies similars és el que em fa ser totalment subjectiu al valorar aquesta magnífica sèrie, que ja ha complert la segona temporada, i que m'ha fet  sentir i reconèixer les pors, les inseguretats i el desconcert propi de la dècada dels 20-30 anys.
Girls gira obsessivament al voltant de la protagonista, directora i creadora Lena Dunham: una noia que conviu amb d’altres tres amigues a la Nova York més cosmopolita i acollidora de tota la diversitat d’un país que és una enormitat. Totes de procedències ben diverses, amb perfils ben marcats i contrastats acaben formant un curiós grup amb unes relacions en una perpètua, divertida, real i també dramàtica muntanya rusa.
Girls és un barreja de diàlegs delirants i frenètics amb pretensions d’aproximar-se a la genialitat de Woody Allen (aconseguint-ho en algunes ocasions) amb un commovedor  i trist retrat melodramàtic  farcit de crítica social que s’atansa molt a allò que podem anomenar “políticament incorrecte”.
Hannah acapara el protagonisme durant la primera temporada d’una forma excessivament aclaparadora per donar més minuts a la resta de personatges durant la segona. Les seves obsessions (malaltisses?) i les seves enganxades verbals i carnals amb el salvatge Adam seran la línia conductora duran molts episodis.
La Marnie passa d’una vida formal i complidora a una segona etapa de frustracions i inestabilitat emocional constant. Un personatge “en construcció i ruïna permanent.
La Shoshanna representa la raresa,  la més inocent  i insegura de tot el grup. Amb una relació impossible amb l’intel·ligent i fracassat Ray que es pot convertir en una bona línia argumental futura.
Completa el quartet la petulant i bohèmia Jessa  que és la que ha tingut menys protagonisme i encarna la persona que amaga una inseguretat malaltissa davall una bona cuirassa d'hedonisme suposadament convençut.
Més enllà de les etiquetes indies, hipsters o alternatives que s’ha emportat la sèrie es tracta d’un producte fresc, amb un enginy crític destacable  i entretingut. Es pot demanar alguna cosa més?