"Spring Breakers": retrat de la buidor, el cinisme i l’asfíxia vital



He de confessar que durant la projecció m'he regirat a la cadira diverses vegades amb una barreja estranya de desassossec i preocupació pel sentit de tot allò que estava veient. La trama està centrada en les vacances de primavera de quatre universitàries avorrides en la rutina del campus les quals “aconsegueixen recaptar” el diners per arribar fins a Florida en un paquet de turisme d’alcohol i desenfreno. Una estada que es convertirà en un viatge iniciàtic cap al costat més fosc i salvatge.
Si el director volia transmetre buidor, cinisme i decadència embolicada en una relativa angoixa d’estètica "ultranaiff" ho ha aconseguit amb escreix. Per fer-ho utilitza una música inquietant i repetitiva  (Cliff Martínez que ja vam escoltar a “Drive”), un guió simplista de conte de fades capgirat que sembla un pastitx reiteratiu d’escenes i situacions, unes interpretacions volgudament gèlides i superficials i una tècnica cinematogràfica plena de contrallums, desenfocaments, plans primeríssims i enquadres impossibles i moguts.
Estem davant d’una cinta d'extrems, provocadora i amb valoracions molt distants i irreconciliables. Una cinta que camina perillosament per les fronteres d’allò estèticament rebutjable o èticament grotesc amb pretensions de transcendència. Una cinta, la qual, a partir de la provocació emotiva vol mostrar el costat més fosc i aberrant d’aquest hedonisme postmodern i naiff que ens porta a l’abisme existencial.
Recomanada a tothom amb esperit explorador de fronteres ètiques i estètiques. No us deixarà indiferent.