"El impostor": joc amb capes de mentides

No m'hauria imaginat mai que entre les millors experiències de cine d'aquest 2013 estarien tants documentals i no es tracta de caure en el tòpic que "la realitat supera la ficció". Tots tenim històries pròximes, conegudes o no, secretes o públiques, que superen amb escreix la imaginació del millor guionista. La dificultat i la clau està en la forma i l'atractiu de la narració.
"El impostor" parteix d'un cas real prou eloqüent i mediàtic a partir de la desaparició d'un adolescent texà de 13 anys i la seva aparició miraculosa al cap de tres anys "a l'altra punta del país"(!?), així ho diu la germana, o sigui a Espanya. Amb aquest fet, algunes imatges dramatitzades i les entrevistes als personatges de la trama el director ens transporta en un viatge de tensió dramàtica que ja voldrien motes pel·lícules de ficció, utilitzant els elements més senzills i sense subterfugis estilistes. Estem davant d'un documental que es fonamenta en un guió consistent i meticulós que ens va desgranant els fets en el seu ordre estrictament temporal alhora que ens va plantejant en una justa distribució totes les qüestions mentre va desemmascarant les nombroses mentides del relat.
El documental d'entrada està lligat de peus i mans perquè no pot jugar ni amb la fantasia ni amb els recursos tècnics impactants. Ha de trobar aquella escena, aquella imatge que transmet per ella sola sense artificis ni elements superflus. 
No se si és la maduresa però cada vegada admiro més aquests tipus de discurs i m'allunyo de la saturació efectista. En aquest sentit, i molt millor que jo, podem llegir un magnífic article de l'Antonio Muñoz Molina amb un merescut elogi del documental.
No us perdeu pas a "El impostor" , està a punt de passar sense pena ni glòria per les sales de Lleida i ja només s'emet en un horari. Potser no serà el fenomen que ja s'ha convertit "Searching for sugar man" però segur que és del tot recomanable.
POSTDATA: Sobre el preu de les entrades alguna cosa s'haurà de fer. Estava sol a la sala i ho entenc perfectament després de pagar 7,5 € un divendres a mitja tarda. En aquest sentit el futbol alemany ja va reaccionar fa anys i ja veieu com està. L´únic camí  que queda per no fer del cinema en sala i pantalla gran un residu del passat o reservat a minories és plantejar la reducció substancial del preu de l'entrada tal i com podeu llegir a l'article de El Pais del dissabte 25 de maig. És allò que alguns ja han entès i que ens ve a dir que és millor quatre persones a 3 € cadascuna que una solitària a 7,5.