"El último concierto": música, vida i emocions.

L'aparició dels primers símptomes de Pàrkinson en el violoncel·lista d'un quartet de corda amb 25 anys de trajectòria plena d'èxits és l'inici d'una tempesta en les relacions personals que s'havien mantingut en un cuida't equilibri. Als quatre personatges principals de la formació musical se'ls afegeix la filla de dos dels seus membres, la qual adquirirà una importància transcendent.
El vincles dels diferents personatges es descriuen amb un mestratge notable malgrat estem davant l'òpera prima del director Yaron Zilberman i que es pugui acusar un excés de diàlegs descriptius i l'innecessari recurs de les filmacions domèstiques de vídeo o aparicions televisives per tal deixar clar el passat de cadascú. Al cinema de vegades s'ha de confiar més en la comunicació expressiva i corporal sense el suport de les paraules i més quant es disposa d'un grup d'actors de l'alçada del campanar. D'entre tot ells destacaria al veterà  Christopher Walken i al magnífic Philip Seymour Hoffman (recordat sempre pel seu paper a The Master). No m'acaba de convèncer el paper ni la interpretació de la debutant Imogen Poots.
La temàtica al voltant d'un quadrilàter de relacions en implosió és molt simple i tòpica, tot i amb això la narració t'enganxa i et manté, amb algun entrebanc pel mig, en una harmoniosa tensió pròpia d'una bona peça musical. 
Molt recomanada per a tothom que li agradin el relats amb una certa profunditat de relacions interpersonals a quatre (o cinc) bandes de personalitats ben sòlides i formades en el món de la música professional: el perfeccionista meticulós que s'ha "casat" amb la música, el veterà que tots veneren i respecten, el més passional i temperamental i la més equilibrada i comprensiva. Quatre perfils que es complementen en un exercici de sensatesa en la recerca d'una professionalitat i una idea musical que els uneix.
Més informació a Filmaffinity i en aquest enllaç per escoltar l'Opus 131 de Bethoven.