"La piedra de la paciència": alliberament i desig

La narració te el format de monòleg dramàtic d'una dona afgana amb el seu marit postrat com un vegetal a causa d'una lesió per la guerra. Una persona inicialment oprimida que s'autocensura dràsticament amb la silenciosa presència del seu espòs dona pas a un altra que va mostrant poc a poc les emocions més despullades de la seva existència en una camí sense retorn cap al costat més sincer i corpori malgrat totes les barreres que l'oprimeixen.
La tasca no és fàcil: una sola actriu ha de carregar-se el pes de tota la cinta amb un interpretació que ratlla la perfecció i que compta amb l'ajut d'unes escenes retrospectives ben distribuïdes i equilibrades que donen sentit i arrodoneixen el discurs per tal d'aconseguir una fluidessa i un ritme prou destacant si tenim en compte el repte que suposa l'argument.
En algun moment tot plegat recorda al monòleg de la Carmen de l'obra "Cinco horas con Mario" on la mort com a element alliberador també està ben present.
Un aconseguit i bell drama molt recomanable amb un final enigmàtic, alliberador i mínimament obert ubicat en mig del més salvatge conflicte humà i bèl·lic.