"Canibal": retallan el mal


Amb l'ànim encara pertorbat començo a escriure sense saber massa bé on dirigir les meves lletres. D'entrada diré que li posaria un 7/10 una mica justet per deixar clara la meva valoració global. Ara toca descriure l'argument que gira al voltant d'un eficient sastre Granadí que amaga un assassí en sèrie de dones que també es menja a la planxa. Al meu entendre es tracta d'un profund retrat d'una maldat que s'ha convertir en la més absoluta buidor d'una bestia que únicament podrà deslliurar-se dels barrots amb l'aparició d'un veritable i inesperat amor fins al punt que el mateix director Manuel Martin Cuenca insisteix en que estem davant una història romàntica.
I ara toca la valoració amb la recomanació final. Canibal no és una pel·licula gore ni preten ser-ho. El director, a través d'uns plans magistrals i una fotografia perfecta del lleidatà Pau Esteve, dona un to naturista tirant a grisenc que et fa partícip d'una angoixa vital embolicada de l'anonimat, la rutina i la quotidianitat. Amb una ambientació anodina i despersonalitzada ens obliga a viure un malson que per la seva proximitat encara angoixa més. De fet ens està dient que qualsevol de nosaltres podria ser en Carlos: individus atrapats a partir d'uns traumes desconeguts en una malèfica rutina de mort i canibalisme als quals se'ls hi obre una finestra d'amor (?) que cal aprofitar de totes totes sense saber si és massa tard.
Una cinta difícil de pair i que, mentre escric, encara em reté l'alè, una cinta amb un final que t'estripa i t'angoixa sense contemplacions amb un ritme pausat, silencis llarguíssims i diàlegs escassos que fan imprescindibles uns nervis templats i atens. Cinema amb majúscules, vaja!