"La gran familia española": un gol treballat

He anat al cinema amb la garantia del director Sánchez Arévalo per "AzulOscuroCasiNegro" i puc dir que les meves expectatives han estat satisfetes en una línia continuista sense experiments ni ruptures i com el joc de la selecció espanyola:  conegut i insistent fins al gol de la segona part de  la pròrroga.
L'argument gira al voltant d'un dia concret d'una família "singular" que es reuneix en un casalici per motiu de  la boda del germà petit  coincidint amb la final de futbol del mundial de Sud-àfrica, l'absència misteriosa de la mare i la malaltia del pare.
Podem afirmar que estem davant una comèdia dramàtica de manual amb tots els elements necessaris presentats amb una recepta que dona seguretat i que funciona. I no és fàcil aconseguir que els diàlegs siguin planers i atractius, que les diferents escenes còmiques estiguin ben distribuïdes i no desentonin amb la tensió dramàtica que també te un lloc preferent i que els personatges tinguin un perfil prou definit i complex que ens permeti anar més enllà del riure nyonyo i, algunes vegades, insuls. El resultat final es prou interessant i destacat producte d'una feina esforçada al peu de la lletra dels cànnons més estàndards.
Amb un pressupost mol ajustat  s'aconsegueix parodiar de forma conjunta la tonteria més buida al costat d'idees molt més complexes i transcendents. Una línia que circula amb uns tons grisos que, sense abandonar la comèdia, traspuen realisme i veracitat amb el necessari acompanyament d'unes interpretacions ajustades entre les qual destacaré a un perfecte Quim Gutiérrez i a un rellevant Antonio de la Torre.
Recomanada si teniu ganes d'una atractiva comèdia amb una mica de suc dramàtic que aconsegueix seduir-te amb una recepta de cuina tradicional en la qual no podem buscar sorpreses però si hem de exigir qualitat en els ingredients.