"Pié de página": sarcasme a palades

Tenia ganes de veure una peli israeliana i no m'esperava pas que m'ho passes tan be. D'entrada un pla fixe d'uns cinc minuts de la cara del pare escoltant sense cap entusiasme una conferència del seu fill que l'acaba afalagant mentre el murri del pare ni s'immuta es converteix en una targeta de presentació reveladora. La trama gira al voltant d'aquests dos personatges que, tot i que el dos són professors i investigadors, la seva forma de fer-ho és totalment diferent i, fins i tot, antagónica. Aquesta relació "difícil" es complica amb el veredicte del premi Israel.
El drama familiar sense sang està servit i el director combina d'una forma amena i lúdica amb una sàtira burlesca i ben dosificada les diferents situacions utilitzant, una mica en excés al meu entendre, uns efectes visuals i sonors prou contundents.
La cinta va competir en els Òscars-2012 a la millor pel·lícula estrangera amb l'excepcional  Nader y Simin, una separación i suporta qualsevol comparativa d'una forma  ben digna destacant en especial les dues interpretacions dels protagonistes.
Entre el guió i la direcció s'aconsegueix entrar  amb un to burlesc dins dues ments obsessives i embarcades en una (in)sana rivalitat que es va desgranant amb un atractiu prou interessant malgrat la caiguda en el segon terç del metratge, just abans d'encarar un final genial amb alguna escena digna de passar a la posteritat.
No ha de fer pas cap respecte anar a veure-la amb la temença de trobar una raresa incomestible, estem davant un petita troballa que va molt més enllà de les difícils relacions paterno-filials i que ens planteja, sense pontificar, qüestions vitals com la fidelitat o la forma d'afrontar la investigació (o la mateixa vida, en definitiva) en el marc d'un gran/petit país autocomplaent i endogàmic.