"le Week-End": no acaba d'arrancar

L'arribada d'allò més interessant i amena d'una parella al voltant dels 60 a la ciutat de París, amb les seves anècdotes i converses obre una pel·lícula que promet durant els vint primers minuts i que acaba desinflant-se i sense acabar d'arrodonir totes les seves possibilitats.
I la culpa no és en cap cas dels dos protagonistes que es llueixen en les seves magnífiques interpretacions. Jim Broadbent i Lindsay Duncan s'ajusten al dos personatge fins arribar tots dos a acaronar l'excel·lència.
Els problemes els trobem en el guió el qual no acaba de donar forma a totes les portes que obre i quan ho fa és massa tard o la deixa entreoberta. La força inicial es va esvaint dramàticament per acabar al voltant d'una taula soltant un discurs que no te res a veure amb les expectatives del començament i que deixa de banda aquella subtil ironia de la primera part. Per impartir una lliçó magistral amb el lema "deixa les preocupacions i viu" d'una forma plana i matussera no cal donar tantes voltes a la vida d'una parella que porten junts 30 anys i que et permetria afrontar en profunditat qualsevol temàtica al voltant de la dependència, el veritable amor o la rutina. Es cau en el parany de voler tocar massa tecles alhora donant pas a un acord impossible.
Tot i que es fan comparacions amb la saga "Antes de...", considero que no aguanta ni un minut de confrontació davant qualsevol de les tres. Els diàlegs no tenen fluïdesa ni naturalitat, semblen totalment forçats i plens de frases molt ben pensades per ser escrites tot i que no formarien mai part d'una conversa franca i senzilla.
Recomanada per veure dos personatges interpretats amb mestratge. No busqueu res més
Més informació a Filmaffinity.