"A propósito de Llewyn Davis": escales cap al purgatori

Una de les idees angoixants que em vaig emportar de les obligades classes de doctrina que vaig rebre allà cap els inicis dels anys 70 és la d'un purgatori previ al qual anaves a parar abans d'entrar al cel si no havies complerts amb tots els preceptes i tampoc havies comés cap pecat "mortal" que t'aboqués a l'infern. Vaja, una sala d'espera immensa i anodina a les portes del "descans etern". He arrossegat sempre la idea que aquest és un càstig pitjor que anar a parar a les calderes i que el rebuig instintiu a les cues i les sales d'aquest tipus vingui d'aquí.
Doncs bé, la vida d'en Llewyn Davis al voltant de l'any 1961 ve a ser tal i com he descrit al paràgraf anterior; una egocèntrica i típica promesa de cantant folk espera el seu torn "cap al èxit celestial" mentre es va destruint per desídia tot el seu entorn protector al qual va desgastant de forma absurda i angoixant. Tot plegat en una atmosfera típica i construïda de forma magistral per uns germans Coen en estat de gràcia que ens regalen una equilibrada dosi de drama i comèdia que et manté en una tensió continuada a l'espera que "passi alguna cosa resolutiva" que no arriba mai.
Estem davant d'un viatge-odissea de factura exterior senzilla i de lectura profunda si gratem en el seu interior. Podem dir que es tracta d'una road-movie circular, o en espiral diria millor, cap a l'interior d'un mateix en un joc en el qual el protagonista  va esgotant totes les seves cartes, malbaratant les millors en nom d'un èxit que està reservat únicament per als més afortunats (si, si el tòpic d'estar al lloc adequat en el moment adequat) mentre la resta d'aspirants continua en un insuportable standby.
Sembla que aquesta "gràcia" dels germans Coen sigui un do dels àngels que els hi surt per les orelles, com si ho fessin sense voler, quan som ben conscients que crear aquest ambient fred, ofegat i opressiu de "NovaYork a l'hivern" no és una casualitat, tot i que cal donar també una bona part del mèrit al treball ja habitual de Bruno Delbonnel a la fotografia.
Les nominacions als Òscars han fet l'aberració de cada any en excloure aquesta magnífica obra de les seccions més importats. O potser han volgut ser fidels al seu contingut i l'envien a un purgatori a les portes del cel per tal que el temps i el públic la converteixin en una cinta prou destacada com per merèixer molt més sense arribar a ser una obra mestra?.