"El lobo de Wall Street": una estrebada frenètica amb clatellada final

"Jo no sóc jutge, faig pel·lícules" afirma molt hàbilment el director Martin Scorsese per alimentar encara més aquesta cursa delirant cap als Òscar i la taquilla. 
La cinta és una comèdia negra frenètica que es posa dins el món de les finances desregulades des dels anys 80 i susceptibles per l'aprofitament, tal i com ja hem pogut patir per les seves conseqüències, dels mafiosos i delinqüents retratats magistralment en "uno de los nuestros" i "casino" esperitats per l'explosiva energia de l'avarícia i l'absència de contenció. Les tres pel·lícules juntes podrien conformar una trilogia monumental a la cobdícia,  emparades directament en la delinqüència,  l'extorsió, el negocis bruts o el buits legals que deixen a les potes dels cavalls als indefensos babaus que estem a l'altre extrem del telèfon.
El director parteix de les pulsions més íntimes de la persona, que demostra conèixer profundament, per tal d'oferir-nos un producte que t'atrau de forma convulsiva tot i que l'hemisferi més racional lluiti desesperadament per demostrar la seva repulsa davant de tot allò que t'estan mostrant. Tot plegat està farcit d'excés, d'escenes delirants ratllant el surrealisme que es convinent de forma mil·limètrica per tal que la boca oberta que et queda en els primers minuts amb una de les mostres d'interpretació memorables entre Di Caprio i Mattew McConaughey, no se't tanqui fins al final amb una escena inoblidable, també de boques obertes, que t'acaba pegant una d'aquelles clatellades que et deixen entre pensatiu i enrabiat.
La sensació que he tingut durant tota la durada ha estat de lluita constant entre les ganes de riure i la rabia racional de veure aquella desmesura grotesca que és la base i el naixement de la crisi-estafa actual. Una lluita d'hemisferis que t'embriaga com espectador tot esperant que l'ànima més autèntica aparegui d'un moment a l'altre. I sí, apareix en alguns plans farcits de cru realisme que et fan obrir una mica els ulls per tornar un altra vegada a "obligar-te" a obrir la boca.
Podem dir que si "Inside Job" ha estat el documental per explicar-nos tota aquesta estafa és molt possible que "El lobo de Wall Street" es converteixi en la pel·licula que millor ho retrati incloent tota la seva desmesura i obscenitat
Si Scorsese realment volia fer una pel·lícula ho ha aconseguit amb escreix i li estic molt agraït malgrat que sense voler ser jutge pugi fer obrir el ulls -i no únicament la boca- a tota aquesta colla -en la qual m'incloc- de babaus conformistes encegats pers trucs tan simples com les previsions bursàtils o l'habilitat per vendre un bolígraf apel·lant a la necessitat creada artificialment.
Alerta final: pot arribar a saturar per excessiva, empalagosa, repetitiva i amb les interpretacions histriòniques i sobreactuades. Entenc aquesta valoració i entenc que estem davant una obra que es mou en els límits del rebuig.