"Dallas buyers club": enganxats a la vida


La trama parteix de la biografia verídica de Ron Woodroof, un jove hetero de la profunda Texas, masclista i pendó al qual se li diagnostica que es portador del VIH i que li queden uns 30 dies de vida, dia amunt dia avall. A partir d'aquí, i en consonància amb el seu caràcter d'homenot ferm i caparrut, inicia una recerca de remeis que el porten fins a una dura confrontació amb la oficialitat de la FDA (organisme controlat pels lobbys farmacèutics que "vetlla" per la seguretat alimentària i dels medicaments).
Podem considerar a Dallas buyer club com una pel·lícula que s'allunya d'allò políticament correcte i ens mostra a les clares, per una banda la injustícia que va suposar durant molts anys l'associació de la SIDA a col·lectius homosexuals i/o drogoaddictes  als quals els hi havia caigut una mena de "càstig diví" per seu comportament, i per un altra, la corrupció d'un sistema sanitari fonamentat en els incentius i els guanys desmesurats. En aquest sentit es pot entendre que, sense ser universal, el cost per pacient als EEUU sigui disset! vegades el cost de la nostra sanitat mentre ha estat pública (fa un temps que dubto d'aquest qualificatiu...). Tot i així, la insistència obsessiva del director en que la majoria de les substàncies eren comprades a països forànis  dona entendre aquella vella dita simplista que "la culpa és dels altres".
Sobre les interpretacions, que han estat tan premiades i destacades merescudament a tort i a dret, entenc que es fonamenten en l'atractiu natural que ens provoquen a tots plegats els personatges extremats i que necessiten una figuració en aquesta línia. M. McConaughey i Jared Leto ho fan molt bé però em permeto trencar una llança per la magnífica actuació de la Jennifer Garner en un paper discret i perfectament caracteritzat.
No puc dir el mateix del ritme de la narració i del guió. La fluidessa es trenca en alguns moments que deixen sense sentit la transició espectacular d'un caràcter homòfob i violent del protagonista a una personalitat sensible i delicada. Aquest salt mortal no es creïble i no s'explica mínimament. Tampoc queda clar la creació de l'entramat de "club de socis" que es plantifica sense una transició que li doni sentit.
Recomanada pels que vulgueu veure una cinta amb un grup de tres interpretacions destacables, una visió prou "alternativa" dels inicis de la pandèmia del VIH malgrat no arribi a ser prou complerta en termes de guió i direcció. Es tracta d'un punt de vista sobre la malaltia que ens arriba amb molt de retard i que supera amb escreix a tots els dramons exagerats tipus "Philadelphia".
Li posaria un 6,5/10