"El gran hotel Budapest": lloança de la nostalgia màgica i colorista

He deixat passar un parell de dies abans de començar a escriure perquè tenia sensacions confuses i volia comprovar si aquesta màgia, aquests plans calculats al mil·limetre i aquesta història extravagant eren escuma fugissera o deixava una solada valuosa. La segona opció s'ha imposat i han estat dos dies amb pensaments reiterats i prou contundents al voltant de la pel·lícula.
Wes Anderson (recordat i nominat als Òscar per Moonrise Kingdom) ens explica un conte sobre la vida de Gustave, un conserge del llegendari hotel, la seva amistat amb Zero Mustafà i les seves peripècies per recuperar un quadre renaixentista que els porta a enfrontar-se a una peculiar i poderosa família acabalada. Una comèdia dramàtica amb l'Europa d'inici del segle XX com a escenari que s'acaba convertint en una mena de road movie on l'amistat, l'amor i la nostàlgia impulsen tota una trama rocambolesca dins una univers particular i inoblidable.
Aquest univers es basa en la utilització d'una plans fixos estudiadíssims, una paleta de colors bàsics i llampants, un zoom esbojarrat, la utilització de miniatures en lloc d'efectes digitals i els tràvelings laterals que són marca de la casa. Amb aquesta base van fent aparició tota una sèrie de personatges arquetípics amb un repartiment envejable (R. Fiennes està magistral) i ple de cares conegudes que surten com a secundaris de luxe. Tot es presenta amb una simulada senzillesa, una lleugeresa infantil i una calidesa acollidora que pot acabar resultant una mica pesada (els contes són molt bonics però es fan insuportables si s'allarguen molt). Aquest és el perill que el director resolt magistralment amb tres salts en el temps que a mode de nines russes va destapant amb el suspens que això suposa, introduït substancials canvis estètics que donen un dinamisme que t'enganxa.
La singularitat de la cinta i d'aquest univers particular estan sustentant per un treball en el guió i en la direcció d'una alçada notable. Tot flueix, amb l'acompanyament d'una música pròpia de l'època, sense grinyolar gens amb uns diàlegs estudiadíssims i plens d'enginy en la lloança nostàlgica d'una època esplendorosa pel que fa, al menys, a tot allò que acollia i simbolitzava el gran hotel Budapest: un estatus quo ple de bones maneres i elegància encara que estigues fonamentat un classisme rònec i injust.
Una pel·lícula particular, enginyosa, entretinguda i amb un treball magistral que es mereix una puntuació ben destacada: un 8/10.