"Pelo malo": dura i dramàtica intolerància

El to de la pel·lícula s'aproxima al documental dramàtic. Ens explica la vida quotidiana del Junior, un nen de nou anys que vol aconseguir l'estima i l'atenció d'una mare estressada  per la manca de feina, de parella i la suposada tendència poc masculina del seu fill en mig d'un suburbi de la Veneçuela més empobrida. La directora Mariana Rondón ens vol mostrat com de profunda està instal·lat aquest rebuig quant és la pròpia mare la protagonista d'una actitud que ho inunda tot. Una violència no explícita que crea una atmosfera opressiva sense contemplacions.
El drama es desenvolupa en l'àmbit més quotidià i proper, amb elements prou universals per garantir la compressió fora del límits autòctons tot i que, de vegades amb la confusió, necessitaríem subtítols. El tracte diari i íntim, les paraules punyents, les mirades de reprovació, l'absència de delicadesa i la pretensió inútil per tal que Júnior sigui un nen ben "matxot" conformen una obra plena de cruesa que únicament es compensa per alguns episodis amb la padrina i amb la divertida amiga amb la qual conformen una parella peculiar i amb amb magnetisme destacable.
La caracterització i esplèndida interpretació del personatge protagonista farcida de detalls resulta la part més atractiva mentre la mare es mostra amb un perfil un pèl exagerat i pla. Unes quantes esquerdes i dubtes la farien més creïble. Estem davant una lluitadora sola i amargada amb mínimes possibilitats d'arribar a bon port.
No és cinema social de denúncia, no és Chavista ni tot el contrari. Simplement ens mostra, en mig de la sorollada d'una Caracas caòtica, la derrota més íntima i quotidiana d'una mare i una dona oblidada per totes les revolucions que rebutja al seu propi fill arrossegada per una pressió masclista insuportable. (Més informació)
Li posaria un merescut 7/10.