"Guillaume y los chicos, ¡a la mesa!": autobiografia còmica i terapèutica

La cinta està precedida per un aclaparador èxit tan en els premis Cèsar com per part de la taquilla al nostre país veí del nord (i no és Andorra!). Es tracta d'una comèdia mordaç amb tocs dramàtics al voltant d'una autobiografia del mateix protagonista en crisi permanent de personalitat. Una crisi que se centra en la seva orientació sexual com a reflex dels desitjos d'una mare sibil·linament dominat. Es tracta d'un viatge de "sortida de l'armari" però a l'inversa. Un cas d'emmarament autobiogràfic ple de situacions molt diverses que s'aprofiten hàbilment per treure la part més còmica i corrosiva d'una orientació sexual no definida i extremadament influenciada pels desitjos de la mare.
Guillaume Gallienne, director i actor per partida doble, s'estrena en el món del cinema després d'aconseguir un destacat èxit al teatre amb la mateixa obra. Se'n surt prou bé amb el canvi de codi i ens presenta una bona adaptació sense caure en l'estatisme del teatre filmat. Els gags es van succeït d'una forma dinàmica i prou entretinguda. Aprofita els viatges o estades d'estudiant per deixar de volta i mitja els tòpics més rebregats dels països veïns (el flamenc i la fiesta espanyola. els internats britànics i el balnearis austríacs) i despulla finalment la seva conflictiva relació amb la seva mare.
Les rialles es succeeixen amb sacsejades dramàtiques que et deixen una mica descol·locat. Efectivament, no es tracta d'un somriure darrera l'altre, estem davant un joc entre comèdia i drama que es va solapant al llarg de la vida del protagonista fins arribar a la sortida final no sense dolor ni conflicte.
Amb aquest alts i baixos i a través d'un somriure sincer ens planteja una problemàtica prou intensa que ens manté atens i que s'agraeix per la seva particular forma de presentar-ho. Vaja, com la vida mateixa: avui tot és flors i violes i d'aquí una estona el món s'enfonsa arrossegats pel nostre cervell (ja sabeu, "som el nostre cervell" i aprofito per recomanar aquest article que duu per títol "¿somos nuestro cerebro?").
Una cinta que va creixen a mesura que passen els minuts d'una forma natural i gens avorrida. Recomanada pels que creuen que l'emmarament és un problema del qual se'n pot sortir d'una forma prou alegre i entretinguda. 
La meva puntuació ha estat un 6,5.