La Mostra de Cinema Llatinoamericà fa 20 anys: dies intensos de cinema

Tenir la Mostra a Lleida no et deixa temps per escriure i al mateix temps no pots fer el lleig de no dir res d'un dels esdeveniments més importants i propis de la ciutat durant tot l'any. La tasca feta i mantinguda amb un rigor destacat durant aquest vint anys ens fa pensar en un costum en forma ritual quan tots sabem que cada edició és una feinada incommensurable que podem personalitzar perfectament en la figura d'en Joan Ferrer. De les seves paraules en la inauguració voldria destacar la petició d'un carrer/plaça a la ciutat per a Jordi Dauder i la frase "vint anys sí que són res". Ens hem fet grans amb la mostra i això es nota.
Fins aquest moment he pogut veure tres pel·lícules que passo a comentar breument amb l'esperança que alguna arribi a les nostres sales tal i com va passar amb la destacada "el último Elvis" de la passada edició.

Vino para robar és una frenètica comèdia d'atracaments i robatoris amb enganys múltiples entre els mateixos protagonistes que es van destapant a mode de nines russes. Amb una producció generosa, unes interpretacions prou dignes d'una parella d'estafadors amb encant, uns secundaris interessants i una narració prou fluïda amb els moments efectistes pertinents s'aconsegueix fer una cinta amb voluntat de sortir a donar un tomb per les sales internacionals. Malgrat es desinfli una mica a la meitat s'aconseguix l'entreteniment propi de la comèdia d'una forma prou destacada.

Noa d'en Jordi Celma és una producció i una realització 100 % de Lleida feta amb molt d'entusiasme i voluntarisme que, tot i que no sigui una cinta rodona, és prou digna com a exercici d'iniciació en la direcció d'un llargmetratge. Es tracta d'una embolicada comèdia romàntica en la qual es posa sobre la taula l'etern dilema de la idealització de la persona desitjada en contraposició a la crua realitat i els fantasmes que cadascú arrossega. Molt el la línia d'un Woody Allen cossolà, plena de diàlegs entre un quadrilàter amorós farcit de sorpreses i confidències. Podeu trobar més informació en aquest enllaç de Lleida al minut.
Maria y el araña, de la directora argentina María Victoria Menis, és un dur drama romàntic amb espurnes vitalistes que narra l'enamorament de dos joves adolescents que es coneixen feinejant dins el metro (subte en diuen a Buenos Aires) per tal de subsistir. La Maria és una bona estudiant que viu amb la padrina en un barri marginal a la qual la parròquia li dona una beca per tal que continuï la secundària. Una cinta amb els diàlegs escassos que pretén que les interpretacions, els silencis i el llenguatge visual comuniqui tot el que vol dir. Crec que ho aconsegueix, mostrant la voluntat, l'amor i la determinació individual amb l'ajut d'una mínima i empobrida comunitat com una força capaç de superar qualsevol obstacle. Una visió de la força interior de la persona que la directora ja va mostrar a "Cámara oscura", un altre drama molt interessant d'una mirada profunda i commovedora.