"True detective": sèrie evocadora que va per camins no trillats

Que us puc dir que no s'hagi escrit d'aquesta sèrie la qual en un parell de mesos únicament ha rebut merescuts elogis?. Mentre vaig escoltant la sel·lecció de les millors cançons, totes poderoses i amb una força descomunal, recordo que en cap dels vuit episodis em perdia la presentació amb la cançó inicial de Patrick Clair i unes suggerents imatges. Això únicament m'havia passat amb The Wire i Treme. Cal estar preparat des de la primera imatge i no aprofitar per anar al WC o a picar alguna cosa.
Podria acabar ràpid recomanat la lectura de l'entrada al bloc "el cadillac negro" o algunes de les més de 80 ressenyes que podeu trobar a filmaffinity. No sé si puc afegir alguna cosa més. Destacaré el que més m'ha impactat i us intentaré convèncer que aquesta sèrie és de les que ja tenen reservat un lloc al paradís de les obres mestres. La decisió de veure-la o no és vostra però ja esteu avisats. El dubte que ara ens envaeix és si les següents temporades -sembla ser que tenen la mateixa estructura amb detectius i actors diferents- estaran a l'alçada dels primers vuit episodis.
S'ha de dir que és un història al voltant dels dos detectius, la seva evolució vital i la resolució d'un cas d'assassinats rituals en sèrie de fa 17 anys!!. La narració parteix des de l'actualitat amb innombrables salts enrere dels dos protagonistes el quals van donant visions diferents i complementàries dels fets. Aquesta narrativa es manté durant sis episodis mentre el dos darrers se situen en temps real.
Les interpretacions de Rustin Cohle (Matthew McConaughey) i Martin Hart (Woody Harrelson) són tan perfectes i eloqüents que en una escena en la qual es barallen vaig arribar a pensar que s'havien fet mal de debò. Tots dos et transporten a la psicologia més profunda del personatge, amb les seves misèries i imperfeccions; molt lluny de l'estereotip del detectiu escrupolós, ordenat i de vida metòdica.
El director i tot l'equip tècnic aconsegueix transportar-nos dins una atmosfera poderosa, opressiva i densa molt pròpia dels camins marginals d'un sud dels EEUU gens conegut i a les antípodes dels models més reeixits i plens de glamur que ens pretenen fer empassar. Una cara fosca plena de corrupció i secretisme que no es contraposa amb la part més legal i feliç, les dues cares són prou obscures i la sortida personal i digna passa per una fugida tipus "caragol monàstic" que s'aparta del món.
La tensió en la trama es manté perfectament dosificada en dues línies que es van complementant perfectament. Per una banda la part més d'investigació criminal amb tot el que l'envolta i per l'altra la part més personal i de vida al marge de la feina dels protagonistes mentre la personalitat enigmàtica i punyent d'en Rustin dona un gran valor afegit a tot plegat.
En definitiva, una sèrie extraordinària que ens ha tapat l'ànsia des de l'acabament de Breaking Bad i que ha iniciat una primera temporada de traca i mocador.