"10.000 km": distància, oblit i pantalles negres

Ho dic d’entrada: estem davant una pel·lícula del tot imprescindible si us agraden mínimament les relacions de parella, tractades de manera profunda i amb una mirada interior plena de matisos.
Tot comença amb un pla seqüència espectacular de 23 minuts de durada. Si, heu llegit bé, 23 minuts d’una escena sense cap tall a l’interior d’un pis de Barcelona amb un to intimista, real, creïble i que transmet unes sensacions de veracitat plenes de detalls. Sembla ser que es tracta del pla seqüencia més llarg del cinema espanyol. Quan s’acaba aquest pla i recuperes la respiració et preguntes: “a veure com s’aguanta aquesta intensitat...!”. Doncs ho fan, s’aconsegueix lligar plenament, amb alguna petita caiguda pel mig,  una història de dos personatges allunyats i enfrontats als eterns dilemes de l’amor i la distància, del gaudi del viatge permanent i la necessitat d’arrelament, de l’aventura o l’estabilitat. La caracterització dels dos únics intèrprets s'ajusta a la perfecció transmeten un bon feix d'emocions i sentiments propers i versemblants a través de tota una sèrie d'enginyoses escenes amb ordinadors i mails pel mig que te'n fas creus de com es pot fer-nos arribar calidesa amb tota aquesta tecnologia interposada, sense cap més personatge i dos únic escenaris interiors.
El director Carlos Marqués-Marcet en la seva opera prima ens plantifica a tocar del nas temes eterns i profunds sense cap contemplació als colors rosats i ho fa sense avorrir-nos en cap moment i abocant-nos en un deliri angoixant a mesura que van passant els dies de separació, quan l'enginy via Skype s'ha esgotat i el correu electrònic impregna de fredor i autoengany una relació que prometia ser indestructible.
Una exploració detallada, contundent i profunda del món de la parella, de qualsevol parella que es troba amb els dilemes habituals tractats amb una sinceritat colpidora i que, alhora, enganxa sense ser en cap moment tediosa.
La meva nota és d'un merescut 8.